Aigua clara

Ciència i no-ciència (III)

Autor original: Ángel (GOLEM Blog). Secció Escepticisme d'Aigua clara.

Per finalitzar amb aquest rotllo que m’he marcat, m’agradaria destacar una diferència més de funcionament entre ciència i no-ciència i que concerneix a l’experimentació.

L’experimentació és el primer carro de combat de la ciència normal. En algunes disciplines no existeix, és cas de la matemàtica, però cal pagar per això un alt preu: la desvinculació absoluta amb la realitat. En la resta de ciències s’assumeix un principi bàsic: tot experiment és repetible i independent de l’experimentador. Per això, és essencial que els experimentadors tinguin un control absolut sobre les condicions del procés; per exemple, algunes reaccions químiques només es produeixen en un rang concret de temperatura, per la qual cosa haurà d’estar clarament controlada per l’experimentador i això haurà de reflectir-se en el seu quadern de laboratori. Qualsevol altre equip al món hauria de ser capaç d’obtenir els mateixos resultats si replica l’experiment. I si no succeeix, apareix el dubte i cal que es resolgui: cap investigador té en consideració experiments no repetibles.

Foto de kaibara87 / Umberto Salvagnin.

Aquest marc és antagònic al de la no-ciència. Per exemple, els poders “psi” només es manifestaran en condicions favorables, entenent aquestes com l’absència de controls i controladors que pertorben l’experiment amb la seva agressiva incredulitat. Aquest marc és el que permet que, amb controls estrictes, els fenòmens paranormals no es produeixin. Segons els paranormalistes això no es deu al fet que el control evita el frau sinó que inhibeix la potencialitat del subjecte. El principi de repetibilitat salta en mil trossos i, amb ell, s’instal·la la necessitat que jo cregui en experiments que a mi no em funcionen i en resultats que no puc repetir. Això no és ciència, sinó fe.

Les regles que els paranormalistes usen per justificar l’absència de resultats són molt curioses. Entre elles figura un estranyíssim concepte de la causalitat, com es reflecteix en aquest text que he extret de la pàgina de l’anomenat projecte SILA:

Però en tres experiments efectuats per Sarah Featcher i el filòsof Bob Brier, es va observar que les persones encarregades del control dels resultats, malgrat no estar presents en les sessions ni conèixer els participants, afectaven de manera notable el nombre d’encerts.

En ciència normal aquest paràgraf és inacceptable perquè proposa relacions causals inexplicables. El que entén l’autor com a influència de l’observador s’explica amb absoluta claredat una mica més endavant:

Un grup d’investigadors que no cregui en l’existència del fenomen, obstinat a demostrar que les facultats paranormals són només una fal·làcia, trobarà els seus resultats dins de l’esperat per l’atzar. D’igual forma, un altre grup que admeti la seva existència, però que treballi sense una autèntica convicció d’obtenir resultats positius, trobarà l’evidència de psi massa esquiva per a ell. Ha aquest fet el denomino “efecte observador”.

(…) De nou es justifica l’absència d’evidència mitjançant mecanismes no explicables. Hem d’adonar-nos que posar-li nom a alguna cosa (”efecte observador”) no suposa cap explicació sobre aquesta cosa. I finalment, és entendridor el mètode de control per a prevenció del frau:

El frau, conscient o inconscient, no sembla ser probable en aquestes proves, en trobar-se el testimoni de marres completament ocult.

Segons això, tots els trucs de cartes de Juan Tamariz o del Magomigue són autèntiques revelacions “psi” perquè és obvi que les cartes estan ocultes per a ells. La possibilitat que existeixi frau es considera inversemblant simplement perquè l’experimentador desconeix absolutament tot sobre els trucs més nimis (encara que n’hi hauria prou amb comprar un llibre del mateix Tamariz per conèixer-los).

Finalment, imaginem que una sèrie de proves “psi” seguides manifesten tant resultats positius com a negatius. Segons l’experimentador, això no suposa un problema per a l’existència de fenòmens paranormals sinó que és una manifestació del “principi de conservació de l’ordre”, és a dir:

El filòsof i psicòleg Koneru R. Rao va indicar mitjançant el seu “principi de conservació de l’ordre”, que la PES podia actuar de manera similar a allò obtingut en les proves B. La naturalesa és ordre, i psi el trenca. Mentre uns subjectes obtenen resultats positius, uns altres n’aconsegueixen de negatius, mantenint-se l’harmonia preestablerta.

Segons l’experimentador, les fluctuacions per damunt i per sota del resultat esperable per pur atzar són, en el primer cas, manifestacions “psi”; i en el segon també, però a l’inrevés per retornar l’equilibri a la naturalesa.

En ciència, les fluctuacions aleatòries al voltant de la mitjana són simplement el principi bàsic de l’estadística. I per descomptat, a ningú se li ocorreria defensar que l’existència de gent grassa està motivada per l’existència paral·lela de gent prima ja que existeix una llei natural que busca equilibrar el pes global de la humanitat. Aquesta hipòtesi sense demostrar sí que ha de ser presa seriosament, segons sembla, si la diu el “filòsof i psicòleg Koneru R. Rao”.

Etiquetes: Experimentació, Frau, Matemàtica, Projecte SILA, Pseudociències, Psi