Aigua clara

L’origen humà de l’escalfament global, desacreditat (o potser no?)

Autor original: Ángel (Golem Blog). Secció Escepticisme d'Aigua clara.

Un treball publicat en el número del 3 de novembre del Journal of Geoclimatic Studies mostra que l’escalfament global no està provocat per l’activitat humana sinó per l’increment del nombre de bacteris emissors de CO₂ en els fons marins. La referència completa és:

Daniel A. Klein; Mandeep J. Gupta; Philip Cooper; Arne F.R. Jansson, (2007), Carbon dioxide production by benthic bacteri: the death of manmade global warming theory?, Journal of Geoclimatic Studies, 13(3): 223-231.

DOI:152.9967/r755100729-450172-00-4

Els dos primers autors són del Departament de Climatologia (Universitat d’Arizona) i els dos segons del Departament de Física Atmosfèrica (Universitat de Göteborgs).

L’increment de diòxid de carboni és natural i d’origen bacterià. Remetrà en els pròximes dècades, per la qual cosa l’alarma actual és infundada. Seguim contaminant que no passa res.

Un termòmetre de Galileu. Foto de Fenners.

El treball de Klein i els seus col·legues desacredita la teoria actualment proposada que diu que la causa primària de l’escalfament global són les emissions de CO₂ originades per l’activitat humana. Tradueixo el resum:

S’ha establert que l’increment de la temperatura global es deu majoritàriament a l’increment de concentracions de diòxid de carboni en l’atmosfera. La posició de “consens” atribueix aquest increment a la crema de combustibles fòssils en els processos industrials. Aquest és el mecanisme que serveix de suport a la teoria d’escalfament global d’origen antròpic.

Les nostres dades demostren que aquells que subscriuen la teoria de consens han obviat la font primària emissora de diòxid de carboni. Mentre que una petita part de l’increment de les emissions pot atribuir-se a l’activitat industrial, aquesta és àmpliament sobrepassada (més de 300 vegades) pels volums creixents de CO₂ produïts per eubacteris saprofítiques que viuen en els sediments de les plataformes continentals que flanquegen els oceans Atlàntic i Pacífic. És més, les emissions bacterianes, al contrari que les industrials, s’ajusten amb exactitud a les fluctuacions de la temperatura global dels passats 140 anys.

Aquest treball proposa també un mecanisme per a explicar l’increment de les emissions bacterianes de CO₂. Una sèrie d’”explosions” naturals d’algues que comencen en el segle XIX van causar mortalitats massives entre els principals predadors de bacteris, els mol·luscs braquiòpodes del gènere Tetrarhynchia. Aquests períodes d’explosió d’algues, com mostra el registre paleontològic, s’han produït per més de tres milions d’anys i sempre se’ls ha acompanyat un important increment d’emissions de CO₂ com resultat de la multiplicació bacteriana quan la pressió de predació disminueix. Aquest fenomen dura uns 150-200 anys. Si l’episodi actual és consistent amb aquest registre podem esperar un màxim d’emissions entre aquest moment i la meitat del segle, tornant després als nivells de base. Les nostres dades suggereixen que l’actual inquietud sobre l’escalfament global d’origen antròpic no té fonament.

El treball no ha estat exempt de dificultats i fan algunes denúncies demolidores:

Quan hem reptat a eminents científics del clima que subscriuen la teoria de “consens”, el nostre interès ha ensopegat amb evasives i en alguns casos amb reaccions agressives. Aquesta discussió ha estat prohibida pels editors de revistes científiques. Aquesta revista és una valerosa excepció però ha estat molt pressionada per què no plantegés l’assumpte. Es deuen, deduïm, simplement al fet que hi ha massa en joc.

I no només això sinó que s’arrisquen per una causa justa:

Els nostres resultats ens col·loquen en una difícil posició. Considerem la nostra obligació publicar-ho tant per objectivitat científica com per a impedir un terrible error (per les seves conseqüències extremadament costoses) per part dels governs del món.

Sabem que això pot posar les nostres carreres en dificultats.

Hem estat advertits, individual i col·lectivament [...] que podem ser privats de tot finançament en el futur i fins i tot podem arriscar el finançament dels departaments on treballem.

Creiem que aquesta intimidació acadèmica contradiu l’esperit de la lliure investigació [...] i deplorem les respostes agressives que hem tingut abans de la publicació i temem la reacció que aquest treball pugui provocar.

Les dificultats vénen avalades per l’editorial del JGS, (ara inaccessible però copiat a GREENIE WATCH) i que deia entre altres coses:

Abans de venir a aquesta revista, Daniel Klein i els seus col·legues van enviar el seu treball a altres 43 revistes. Totes ho van rebutjar i cap no va donar cao rap científica de la seva decisió.

Una conspiració en tota regla.

Bé, fins a aquí la ressenya d’aquest apassionant i heroic treball. Ara les metadades:

• observaran que l’enllaç directe a la valerosa revista no funciona. Per això he hagut de posar un enllaç a la memòria cau de Google on lamentablement s’han perdut les imatges. La web http://www.geoclimaticstudies.info/ va funcionar en el seu moment i estava registrada pel Dr. Hiroko Takebe del “Okinawa University’s Climatological Department”. La Universitat d’Okinawa no existeix. Sí hi ha una universitat privada, la Okinawa International University però, a part del seu nom , que és diferent, no té cap departament de climatologia.
• el primer signant, Daniel A. Klein pertany a la Universitat d’Arizona la web de la qual, igual que passa amb altres Universitats, té un cercador de persones. Endevinen? Daniel A. Klein no apareix.
• a més, tampoc no existeix el Departament de Climatologia.
• ja posats, Mandeep Gupta tampoc apareix al directori.
• la resta ja poden suposar-ho: el Journal of Geoclimatic Studies mai ha existit com revista científica.

Hi ha més detalls interessants i divertits per a la gent curiosa. Per exemple, els suposats predadors són, segons ells, “mol·luscs braquiòpodes”, quan es tracta de grups (Phylum) diferents: Mollusca i Brachiopoda.

Un altre exemple, en aquest cas una referència:

Tibbold, WR and JD Rawsthorne (1998). Miocene, Pliocene and Plasticine fossil records for eukaryotic mass on the West African continental shelf. Journal of Submarine Research 18:5. 196-203.

Mioceno, Plioceno i Plasticino, sí, han llegit bé.

I així tot, una barreja d’argot científic, equacions delirants (Q³uct, jyΦ = ∑cy³11, per exemple) i referències falses barrejades amb altres de debò.

Posats a comentar alguna cosa, diria que aquest intent de frau revela el pitjor i el millor d’internet. D’una banda, qualsevol pot muntar-se una façana més o menys convincent i vendre falsedats tot aparentant un treball honrat. D’altra banda, el frau es va destapar en molt poques hores gràcies també a dues circumstàncies: l’existència de la xarxa que permet verificar les dades de forma independent i l’existència de persones que no s’empassen tot el que li diuen.

A Espanya el treball no ha tingut ressò perquè ens assabentem de tot tard, com sempre, eternament pendents de crisis polítiques catastròfiques que ens apropen asintòticament al dia del judici final. Encara gràcies que en aquest cas no hi havia res de què assabentar-se.

Que tinguin un bon cap de setmana.

Nota: a Nature fan una entrevista al suposat autor de l’article fraudulent. No els recomano que la llegeixin ja que aquí usa de nou un nom fals i des de l’anonimat la seva credibilitat és igual a la del propi article: nul·la.

Etiquetes: Canvi climàtic, Clima, Climatologia, Escalfament global