L’Univers és una conspiració: «Ells» estan allà fora, i van a per mi. I a per tu

Autor original: José Cervera. Secció Escepticisme d'Aigua clara.

La conspiració és impossible

Pel principi que dues persones poden guardar un secret sempre que una de les dues estigui morta, se segueix que una conspiració amb prou poder per canviar alguna cosa seria coneguda per tanta gent que finalment sortiria a la llum. Dues persones mantenen un secret, però tenen poc poder; deu persones adequadament situades poden canviar moltes coses, però se sabrà. La gent canvia. Es divorcia. Té depressions. Sofreix conversions religioses. Emmalalteix de càncer. Quan un conspirador passa per una d’aquestes fases de canvi vital, la probabilitat que expliqui tot el que sap (en format llibre, si pot ser) no és menyspreable. Per això les conspiracions s’acaben coneixent.

Cara de sospita

Foto de spicorder / Rachael.

La conspiració amb èxit i secreta és una contradicció en els termes. Un altre dels trets que defineixen a tota teoria de la conspiració és que atribueix a l’enemic una inhumana omnicomprensió dels fets, i una increïble velocitat d’execució no afectada per l’error. Ells són inhumans: tot ho saben, tot ho entenen, tot ho planifiquen i coneixen amb certesa totes les reaccions dels seus actes. Mai hi ha en les teories de la conspiració lloc per a l’error, el dubte, la fallida, la incompetència: tots els participants en ella saben el que han de fer, quan i com. I ho executen amb robòtica eficàcia, sense que un embús inoportú, el despertador avariat, la llanterna sense piles o la cartera perduda s’interposin mai en les seves accions. Quan la veritat és tot el contrari: mai ha d’atribuir-se a la maldat el que l’estupidesa pot explicar… l’únic que és constant és la fallida; l’única certesa és l’error.

La conspiració és desitjable

La conspiranoia és un dolç consol que substitueix a la religió, proporcionant un sentit a l’absurd de l’existència. Atribuint les catàstrofes, els revessos de la fortuna, les maldats i els cops de l’atzar a una intel·ligència maligna podem almenys consolar-nos a pensar que el que ocorre és lògic i té un propòsit, encara que sigui malvat. El veritablement impensable és que les atrocitats siguin tan sols això, successos mancats de raó, aleatòries jugades d’una baralla que no obeeix a cap regla. El nostre cervell, dissenyat per l’evolució per extreure sentit (per crear lleis del caos), abomina tot buit lògic, especialment davant un enorme drama humà. Com contemplar la mort d’un ésser estimat com un resultat del fred atzar? D’alguna manera retorçada culpar a algú consola als supervivents en convertir les víctimes en herois d’una guerra no declarada; en màrtirs d’una causa misteriosa però vital. Si de pas podem atribuir la nostra mala sort a l’enemic de la nostra predilecció no només augmentarem la nostra alçada, en minvar la seva, sinó que el difamarem, justificant així el nostre odi preexistent. L’enemic és poderós, gairebé omnipotent, i m’odia. La paranoia no és més que una forma d’egoisme: van a per MI (per tant sóc una amenaça per a un enemic omnipotent). La conspiranoia així explica l’univers, justifica les nostres manies i ens enalteix, proporcionant consol, raó i vanitat. Estranya que sigui irresistible?

La conspiració és inevitable

Des de cert punt de vista quedar amb uns amics per anar al cinema és una conspiració. Adam Smith deia que quan dos empresaris queden per sopar s’està gestant una conspiració contra el públic; el 18 de juliol de 1936 va ser una conspiració, com ho va ser l’assalt a l’edifici Watergate. El món polític i econòmic pot considerar-se com una escuma de conspiracions que bombollegen en les institucions i empreses, que de vegades han esclatat en la superfície, i altres vegades, han romàs latents. La nostra tribal tendència als grupuscles, faccions i sectes (jo, contra el meu germà; el meu germà i jo, contra els meus cosins; els meus cosins, el meu germà i jo, contra el món), la nostra ambició i la nostra vanitat conspiren contra nosaltres fent-nos participar en milers de conspiracions diàries. La vida social no és més que una lluita entre conspiracions. Algunes, com l’OPEP, la Trilateral, els partits polítics o els lobbies, són públiques i notòries. Unes altres, com les faccions polítiques o les sectes religioses, viuen en el gris entre el públic i el secret. Moltes cagades dels governs romanen en o prop d’aquest limb (Ustica). Després estan les misterioses, de les quals només es parla en murmuris (Skull&Bones, el Grup Bilderberg, Bohemian Grove, els Illuminati). Internet està plena de les més peculiars conspiranoies de la varietat extrema, algunes de les quals (Majestic) van començar com un joc, però ara són potser quelcom més… Segons certa escola cosmològica, basada en el denominat Principi Antròpic Fort, literalment el mateix univers ha estat creat específicament perquè nosaltres puguem viure en ell; una conspiració còsmica…

La conspiració és indestructible

L’última característica del pensament conspiranoic és que els seus raonaments són irrefutables. Fent ús d’un intuïtiu coneixement de la lògica, que diu que és impossible demostrar una negativa, i d’un infinit dipòsit d’explicacions ad hoc, sospitoses absències d’informació i raonaments de sentit comú basats gairebé sempre en la ignorància, és impossible convèncer a un conspiranoic que la seva teoria favorita manca de sentit. Qualsevol que desitgi dedicar-se a l’ingrat ofici de desballestar conspiracions faria bé a recordar que en treure-li la seva joguina a algú convençut, estem atacant el seu propi sentit de la importància. En alguns casos, pot ser suficient per provocar fins i tot reaccions violentes. I si el propi univers és una conspiració: què importa?

Conspiracions cibrnàutiques

Etiquetes: , , ,

Comentaris

Més entrades a Aigua clara

« L’origen humà de l’escalfament global, desacreditat (o potser no?)
Ciència i no-ciència (I) »