Aigua clara

Ciència i no-ciència (I)

Autor original: Angel (GOLEM Blog). Secció General d'Aigua clara.

Sóc lector habitual dels blocs que recomano a la barra lateral (N del T: es refereix a la barra lateral del bloc original). Fa ben poc va sorgir, de nou, una polèmica a Por la boca muere el pez de Javier Armentia. El tema original va ser una foto de fantasmes que Iker Jiménez va mostrar al seu programa de la cadena Cuatro. El senyor Jiménez és un tema recurrent en els blocs anomenats “escèptics” on se li dóna canya com a representant d’una comunitat de personatges que exploten i viuen de la credulitat aliena. Jo mateix l’he esmentat en alguna ocasió, encara que més aviat com decorat per a altres objectius. En els comentaris de l’entrada d’Armentia apareix una mica de tot però em van cridar l’atenció els de un contertulià en concret, que signa com magic16v. Extrec del context dues frases:

En la meva senzilla i modesta opinió, crec que molts científics, en ocasions, s’haurien d’allunyar una mica del camí de l’empirisme i mirar una mica més lluny; i amb això no vull dir que es cregui qualsevol cosa, però tampoc rebutjar qualsevol versió de qualsevol cosa, només per no ser totalment consistent des d’un punt de vista científic.

No estic quadriculant als científics, el que vull dir és que molts diuen que si no es pot provar científicament, no existeix o no és veritat.

I vull fer també un parell de comentaris al respecte. La visió que magic16v reflecteix és compartida per molta gent que veu la ciència des de fora i que no coneix bé el que anomenem “mètode científic” que, més que un mètode, és una forma de treballar i de compartir el treball i els seus resultats.

Foto de Shadowgate.

Començaré comentant que la ciència té un objectiu bàsic: augmentar el coneixement col·lectiu. Després venen més coses, el prestigi, els diners, o el que sigui, però això és objectiu dels científics, no de la ciència.

El coneixement és el conjunt de dades, fets i relacions entre ells que es demostren certs. I aquí ve el quid de la qüestió: com distingeixo la certesa de la falsedat? O il·lustrat amb exemples: per què accepto que la malària la transmet la picada d’un mosquit, que transfereix un protozou d’un animal a un altre? I en canvi: per què no accepto que existeixi la telepatia?

Necessito eines que em permetin distingir el que ha d’incorporar-se al coneixement científic i el que ha de descartar-se per no merèixer credibilitat. Aquestes eines existeixen i permeten assignar un valor de versemblança a fets i teories. Per exemple, si a mi em pregunten quanta versemblança (probabilitat de ser cert) li assigno a l’observació d’un dinosaure de 20 tones en el Llac Ness respondré que molt baixa, pròxima a zero. No la descartaré de forma absoluta perquè hi ha hagut casos de descobriment d’espècies que se suposaven extintes, com el celacant, però gairebé perquè l’exemple té problemes seriosos: a) 20 t són una bestiola molt gran com per haver passat desapercebuda fins ara, b) lògicament un sol exemplar no és viable en el temps i seria necessària la presència d’una població de centenars d’exemplars per haver aguantat des del cretàcic fins ara, c) el menjar que necessitaria una comunitat de bestioles així no pot aportar-lo durant milions d’anys un llac oligotròfic com l’esmentat, etc.

És important notar que el fet és extraordinari no només perquè implica a un dino de gran tonatge sinó perquè, a més, la presència de la bestiola genera un cúmul de problemes col·laterals que entren en conflicte amb coneixements ja consolidats que abasten des de la genètica (l’endogàmia condueix a l’extinció a mitjà termini) a l’ecologia (la producció primària d’un llac oligotròfic no és quelcom arbitrari) passant per la pura física (les aigües són molt fredes i una bestiola com aquest entraria en hipotèrmia en poques hores).

Per tant, jo puc creure que Nessie existeix però necessitaria un conjunt de proves molt sòlides que m’expliquin com s’han superat els problemes genètics, ecològics i fisiològics esmentats. Si me les donen, no tinc problema a revisar tot el coneixement que s’hi hagi refutat, és més, estaré encantat perquè s’obren horitzons apassionants. Però això sí, mentrestant seguiré assignant una versemblança infinitesimal al possible fet.

Fixin-se que en el paràgraf anterior he avaluat la suposada existència de Nessie només sobre la base de si encaixa o no amb el coneixement existent. No encaixa, per tant la versemblança és baixa. Aquesta és una de les eines de la ciència. Això sí, si un dia mostren al dino en un peixera (gran) la revolució serà extraordinària. Per tant, la prova en aquest tipus de casos és simple: si em diuen que existeix alguna cosa extraordinari, hauran d’oferir proves sòlides per modificar la meva primera opinió d’alta improbabilitat.

La segona eina de la ciència és la possibilitat de sotmetre una hipòtesi a verificació experimental. En tot allò que no es pugui verificar experimentalment la ciència no entrarà; no dirà que no existeix, simplement perquè està fora del seu àmbit, que es limita als fets potencialment verificables. Per exemple, l’existència de vida en Mart entra dins de l’àmbit de la ciència perquè és susceptible de ser verificada experimentalment. La telepatia també. Però després cal atenir-se a les conseqüències: si algú defensa que la telepatia és un fenomen real haurà de dissenyar-se un experiment que ho demostri. És més, si funciona l’experiment la cosa no acabarà aquí perquè a continuació s’iniciaria una línia d’investigació on haurien d’aclarir-se coses com: quin tipus d’energia s’emet, com es codifica el missatge, quins són els mecanismes emissors i receptors i moltes coses més relatives a la física i fisiologia del fet.

Però si em demanen que incorpori al coneixement científic una energia que no es pot mesurar amb aparells i que no està sotmesa a cap llei física, em deixaran que no ho faci, ho sento.

La telepatia va ser investigada, és clar, especialment en el període posterior a la II Guerra Mundial. Era lògic donada l’enorme transcendència que tindria que un estat pogués enviar missatges de persona a persona sense recórrer a trobades físiques ni a mitjans escrits. Però no va funcionar a pesar que va haver-hi projectes amb finançament milionari.

I en ciència, quan algú afirma que ha fet un descobriment, a) ha de provar-ho i b) ha de donar informació suficient perquè altres grups puguin replicar tot allò que hagi assolit. Si no ho prova, la seva afirmació no serà ni tan sols publicada en cap revista seriosa. Si la rèplica fracassa serà considerat, en el millor dels casos, com un error de laboratori i, en altres, com un frau.

Hi ha més eines en la ciència per estimar la veracitat de les coses però això ja és molt llarg, les deixem per a un altre dia.

Per acabar, torno a les frases de magic16v i li contesto: els científics usem més eines que l’experimentació, de fet, gairebé totes les idees noves es generen per deducció i només després són comprovades mitjançant experiments. En alguns casos l’experimentació no existeix, com en la matemàtica o va molt per darrere de la teoria, com en la física. Les coses no es rebutgen per ser parcialment inconsistents amb el coneixement existent, si fos així no hi hauria avenços. El que passa és que si es proposa alguna cosa totalment inconsistent qui ha de provar-ho és qui ho defensa. Finalment, si alguna cosa no es pot provar, la ciència no diu que no existeixi, sinó que no forma part del seu àmbit. Per exemple, no hi haurà una línia d’investigació sobre l’existència de l’Esperit Sant perquè això és religió, no ciència.

Etiquetes: Empirisme, Iker Jiménez, Javier Armentia, Llac Ness, Mètode científic