CONVERSES LITERÀRIES: Katherine Mansfield
Mar Schönenberger
La lectora acaba desconcertada el conte Preludi, de Katherine Mansfield. ¿I què ho fa que just quan una de les protagonistes comença a desvelar el seu món interior tan tendre i subtil, les flors hagin desaparegut dels temps anteriors i ara s’amarrin els sentiments com vaixells desesperats a la badia, al port que és aquest conte? ¿Què ho fa que sigui llavors quan, sense fer soroll, Mansfield abandona l’estança i ens retorna a la fosca? Ens fa entrega del relleu amb una tranquil·litat que desorienta i torba; ens atordeix com la mà que priva a temps una carícia viciada. Amb aquest gest no ens queda altre remei que desesperar-nos girant les pàgines de nou, buscant als marges de les ones negres el que se’ns ha escapat, suplicant damunt el silenci incorregible que diu governar la llei de la paraula escrita. No ens queda altre remei que pregar pel retorn i reclamar allò que els nostres pensaments àvids no desestimen.
On és la Linda? ¿Encara vagareja pel jardí, amb el somriure inescrutable, contant els noms de les flors i l’hora de la mort que ha volgut llaçar amb dolçor damunt el seu rostre? On és la Kezia? ¿Era ella qui somiava amb ocells, amb ànecs i plomalls blancs i suaus i llustrosos com els mantells de taula, als quals la sang fa caminar sense bec? On és la Lottie? Què se n’ha fet de la Beryl? ¿Del seu encant, de la seva bellesa indiscreta, del vestit de setí blanc que va retallar i de les dues grans roselles vermelles que hi va afegir com les ondulacions pigades del seu cabell llarg?
Hi ha llibres que fan escriure. Katherine Mansfield (1888-1923) és una autora que aguditza el reclam, la malaltia. Sembla que aquesta escriptora d’origen neozelandès –que no va viure més de trenta-quatre anys com a conseqüència de la tuberculosi que patia– ha de passar desapercebuda tant en el nostre panorama literari com en l’anglès. No s’hauria de permetre, però, que una de les contistes d’estil més viu, brillant i càlid del segle XX es trobi permanentment arraconada.
Tot i que al principi Mansfield vol arribar a ser violoncel·lista professional, als divuit anys es decideix per la literatura i abandona la música. Marxa de Nova Zelanda davant les protestes permanents de la família, que la volia retenir en un convent i amb la qual va haver de mantenir una lluita constant, i se’n va a viure a Londres, on intenta publicar, sense gaire èxit, els seus primers contes. Escriure i llegir: viure. El desig de viure intensament –malgrat la malaltia que li diagnostiquen– i de viure de l’escriptura és una monodia que no deixa mai enrere i que trobem una i altra vegada representada en els seus relats. Davant de Mansfield ens acapara l’afany inassolible de protagonitzar un episodi bell i d’arribar a formar part de tot allò que lluu davant nostre, de vèncer la distància, d’arribar a reconèixer els petits instants de felicitat que trasbalsen els protagonistes dels seus contes. Personatges que, més enllà de conduir les seves vides, es veuen corpresos per la realitat que els envolta. No trobarem un fil argumental en els relats sinó pinzellades que descriuen instants inabastables, escenes que no permeten que la mirada del lector s’entretingui massa temps i que ens deixen allò lúcid i inexplicable de l’existència.
Influenciada per l’art de Txèkhov i contemporània de Virginia Woolf, Mansfield és terriblement perceptiva als detalls, posseeix un lirisme que actua amb una intensitat i amb una força desmesurada. Segons J. M. Murry –el que fou el seu segon marit i editor– Katherine Mansfield estimava la terra, s’apassionava i responia a la vida de manera més intensa, espontània i vívida que qualsevol altre escriptor. Podem trobar palesa gran part d’aquesta força i intimitat als seus Diaris –reeditats recentment– i en els seus reculls de contes. Encara que sigui, doncs, per arronsar els llavis i voler discutir, el que escriu és innovador i s’esfilagarsa davant nostre amb tot allò que voldríem tenir. Amb aquella seducció, amb aquella irreprimible estrebada se’ns enduu i ens descobreix la veu. Quin altre remei ens queda als lectors, per tant, que el de llegir i escriure?