WATCHMEN (d’Allan Moore i Dave Gibbons, no de Zack Snyder)
Adrià Estivill
No calia. Aquest és el primer pensament que em va passar pel cap en sortir de la sala. Després que se’m passés l’enrabiada contra la gent que va al cinema a cridar l’atenció, és clar. Però anem a l’important: no calia.
L’argument –que és el del còmic– presenta els membres d’un antic grup de vigilants emmascarats, en hores baixes i en procés de retirada de les seves activitats justicieres. La mort d’un d’ells, el Comediant, i la investigació del fet per part del seu ex-company Rorschach, ens portaran a descobrir què hi ha sota la màscara d’aquests “herois”, que no deixen de ser persones. Això serà, com podem suposar, el que menarà a conseqüències terribles.
El còmic sí que va marcar una fita necessària i inevitable en el camí de la novel·la gràfica de superherois. Fins aleshores, el mainstream del gènere es cenyia a sèries llargues d’herois i universos plans; personatges i mons que no canvien i que, a causa dels relleus d’autors i editorials, no han de canviar sota cap concepte. Moore i Gibbons van iniciar Watchmen l’any 1984 amb l’ànim de crear lliurement la història d’uns personatges versemblants –en un univers real, tot i que paral·lel– i de descobrir l’enfrontament personal davant la responsabilitat autoimposada d’impartir justícia i, en última instància, de salvar el món.
La pel·lícula, per contra, no és cap fita, no és cap canvi de paradigma, no és cap revolució. És només un divertimento molt car en què podem veure els herois d’un magnífic còmic a la pantalla, mutilant pel camí allò que feia el còmic realment original –les reflexions, el còmic dins del còmic, el no-còmic dins el còmic, els personatges “secundaris”, i un llarg etcètera. I, a sobre –cal fer diners– s’entesten a presentar els herois “actualitzats”: agafar Nostalgia i posar-lo dins un flascó de Millenium, vestits de neoprè, música dels vuitanta a destemps, combats coreografiats a càmera lenta…
Espero que la promoció de la pel·lícula dugui molta gent a descobrir el còmic i a informar-se sobre la seva originalitat; això minimitzarà el dany que hagi pogut rebre la història de Moore i Gibbons. Ara, a còpia d’adaptació, les majors estan causant un perjudici –tant a l’art del cinema com a l’espectador idiotitzat– que costarà molt de reparar. Watchmen no només no ens apropa al cinema de veritat sinó que ens n’allunya un pas més, traïnt dos gèneres alhora. Ningú es va fer aquella pregunta, que sí que apareix al còmic: “He fet allò que era correcte, oi que sí?” No només no calia, sinó que calia no fer-la.